* En español al final del texto
"Altre cop et reveig -Lisboa i Tajo tot-,
transeünt inútil de tu i de mi.
Altre cop et reveig,
mes, ai, ¡a mi no em reveig pas!"
Fernando Pessoa
Els versos del poeta nacional portuguès serveixen per resumir en bona mesura la meva experiència lisboeta. I en tot cas, encapçalar un text amb una cita -i més si és d'un dels millors ajuntadors de lletres que ha donat la història de la literatura- sempre aporta un segell de qualité que fa que quedi més dissimulada la modèstia de la crònica que tot seguit miraré de confegir.
Dimarts 25 de novembre
Arribada al Prat i primer déjà vu: em trobo els dos paios de Terrassa amb qui ara fa un any i escaig vaig fer amistat en el viatge a Glasgow. Acoplament perfecte. Tios senzills, d'edat avançada i de bona jeia.
Uns minuts després es repeteix la història: esperant per embarcar coincidim amb el mestre Puyal. Sembla mentida, però la casualitat ens torna a reunir.
Aterratge tranquil i nit entretinguda amb bon jantar i millors fados.
Dimecres 26 de novembre
Al matí hem d'anar a l'hotel del Barça a recollir unes entrades. Fem un tram en autobús i l'altre -el de pujada- a peu. Ens trobem en un ambient miserable, amb edificis d'autoconstrucció i barraques enmig d'un paratge inòspit. Com un bolet, però, sorgeix el Pestana Palace, un palau del segle XIX d'una sumptuositat espectacular, gairebé insultant en relació amb l'entorn en què s'aixeca.
A la porta exterior de l'hotel hi ha concentració de càmeres i curiosos. Entrem decidits i ningú ens crida l'alto, i més endavant el conserge ens deixa pujar als salons -espectaculars en la mesura que ho pot ser l'estil rococó amb què estan decorats-, on topem amb Corbella, Estiarte, Pruna i tota la cohort d'homes de color marró. Els jugadors -són les onze tocades- estan acabant d'esmorzar. Baixa Laporta de la seva suite i ens saluda amb aquell aire d'he estat a punt de perdre una moció i m'he de mostrar simpàtic amb els putos culerets.
Els funcionaris amb la jupa vermelló fluorescent -els esclaus segons Lucius- surten a passejar pels jardins de l'hotel. Localitzem el nostre objectiu: ni més ni menys que l'heroi del bloc. El cridem -"¡Xavi!"- i ve sol·lícit cap a nosaltres. Conversa distesa. Ens explica que no faran passejada per la ciutat i descansaran tot el dia -quina vida més gossa, penso-, que a l'equip hi ha molt bon rotllo i, ¡atenció, brivalls!, que la renovació és cosa de dies, que probablement s'acabarà d'ultimar la setmana entrant. Sessió de fotos. S'hi afegeixen Busi i Víctor Sánchez, els quillacos de l'equip.
Veiem Txiki penjat permanentment al mòbil. Qui ho diu que aquest paio no penca. No hi ha camp de golf a l'hotel, diguem-ho tot.
Dinem a Belem i ens casquem dues ampolles de vinho verde. Cal entonar-se de cara al partit. Migdiada reparadora i enfilem cap al camp. En metro, com a bons pàries. Molt d'ambient als voltants de l'estadi, recinte acollidor i força modern, amb molta coloraina més enllà del verd distintiu de l'Sporting.
Comencem a veure barcelonistes, entre ells uns vells coneguts del desplaçament a Glasgow. La culerada gasta les primeres energies corejant el nom de Romário. Han descobert la figura d'Alkorta amb el micro a la mà sobre la gespa de l'Alvalade.
La massa blaugrana és més heterogènia que de costum, la qual cosa, ho confesso, em provoca una certa incomoditat. Per una banda hi ha els trinxeraires d'infausta llegenda i la seva colla d'acòlits. Per l'altra, una important representació de filobarcelonistes de les Espanyes, amb patent càrrega de profunditat. Passem-hi per sobre, que la qüestió es mereix un post exclusiu. Anotem només que a la grada apareixen dues ensenyes de l'estanc.
El partit es viu amb la placidesa de la insultant superioritat. La lleu fase d'angúnia fa més plaent la rotunditat del marcador final. Marxem contents a celebrar l'incontestable triomf. Sopar de marisc, amb uns redactors del diari Récord a la taula del costat. Reconeixen la bona impressió del joc blaugrana i la preeminència de Messi. "L'Sporting ha jugat bé... tres minuts", ironitzen a tall de resum. Rematem la celebració. No donarem detalls. Aquestes coses les deixem per en Copde.
Dijous 27 de novembre
Ens llevem tard, però tenim temps per fer una volta amb el clàssic tramvia 28 i portar a terme les compres de rigor. Dinar ràpid i cap a l'aeroport, prèvia lectura de la premsa local. Em quedo amb una frase d'A bola: "Almenys no va ser una nit perduda: va servir per veure el joc excel·lent d'un gran equip, el Barcelona de Messi".
En el vol de tornada no hi és Puyal ni ningú més de la canallesca. Ens quedem sense el contrast final. Però l'experiència ha estat enriquidora, fins al punt que ens prometem repetir.
¿Potser a Roma?
---------------------------------------------------------
*
Otra vez te reveo -Lisboa y Tajo todo-,
transeúnte inútil de ti y de mí.
Otra vez te reveo,
mas, ay, ¡a mí no me reveo!"
Fernando Pessoa
Los versos del poeta nacional portugués sirven para resumir en buena medida mi experiencia lisboeta. I en todo caso, encabezar un texto con una cita -y más si es de uno de los mejores juntadores de letras que ha dado la historia de la literatura- siempre aporta un sello de qualité que hace que quede más disimulada la modestia de la crónica que acto seguido intentaré colegir.
Martes 25 de noviembre
Llegada a El Prat y primer déjà vu: me encuentro los dos tíos de Terrassa con quienes hace un año y pico hice amistad en el viaje a Glasgow. Acoplamiento perfecto. Gente senzilla, de edad avanzada y con buen talante.
Unos minutos después se repite la historia: esperando para embarcar coincidimos amb el maestro Puyal. Parece mentira, pero la casualidad nos vuelve a reunir.
Aterrizaje tranquilo y noche entretenida con buen jantar y mejores fados.
Miércoles 26 de noviembre
Por la mañana debemos ir al hotel del Barça a recoger unas entradas. Hacemos un tramo en autobús y el otro -el de subida- a pie. Nos hallamos en un ambiente miserable, con edificios de autoconstrucción y barracas enmedio de un paratge inóspito. Como un hongo, sin embargo, surge el Pestana Palace, un palacio del siglo XIX de una suntuosidad espectacular, casi insultante en relación con el entorn en que se levanta.
En la puerta exterior del hotel hay concentración de cámaras y curiosos. Entramos decididos y nadie nos grita el alto, y más adelante el conserje nos deja subir a los salones -espectaculares en la medida que puede serlo el estilo rococó con que están decorados-, donde vemos a Corbella, Estiarte, Pruna y toda la cohorte de hombres de marrón. Los jugadores -son las once pasadas- están acabando de desayunar. Baja Laporta de su suite y nos saluda con aquel aire de he estado a punto de perder una moción y debo mostrarme simpático con los putos culeritos.
Los funcionarios con la chupa bermellón fluorescente -los esclavos según Lucius- salen a pasear por los jardines del hotel. Localizamos nuestro objetivo: ni más ni menos que el héroe del blog. Lo llamamos -"¡Xavi!"- i viene solícito hacia nosotros. Conversación distendida. Nos explica que no realizarán paseo por la ciudad y descansarán todo el día -qué vida tan perra, pienso-, que en el equip hay muy buen rollo y, ¡atención, brivalls!, que la renovación es cosa de días, que probablement se acabará de ultimar la semana entrante. Sesión de fotos. Se añaden Busi y Víctor Sánchez, los quillacos del equipo.
Vemos a Txiki colgado permanentemente del móvil. Quien dice que este tío no curra. No hay campo de golf en el hotel, digamos-lo todo.
Comemos en Belem y nos cascamos dos botellas de vinho verde. Hay que entonarse de cara al partido. Siesta reparadora y hacia el campo. En metro, como buenos parias. Mucho ambiente en los adelaños del estadio, recinto acogedor i asaz moderno, con muchos colorines más allá del verde distintivo del Sporting.
Empezamos a ver barcelonistas, entre ellos unos viejos conocidos del desplazamiento a Glasgow. La culerada gasta las primeras energías coreando el nombre de Romário. Han descubierto la figura de Alkorta micro en mano sobre el césped de Alvalade.
La masa azulgrana es más heterogenia que habitualmente, cosa que, lo confieso, me provoca cierta incomodidad. Por un lado están los gamberros de infausta leyenda y su grupo de acólitos. Por el otro, una importante representación de filobarcelonistas de las Españas, con patente carga de profundidad. Pasemos por encima, que la cuestión merece un post exclusivo. Anotemos solo que en la grada aparecen dos enseñas del estanco.
El partido se vive con la placidez de la insultante superioridad. La leve fase de angustia hace más placentera la rotundidad del marcador final. Nos marchamos contentos a celebrar el incontestable triunfo. Cena de marisco, con unos redactores del diario Récord en la mesa de al lado. Reconocen la buena impresión del juego azulgrana y la preeminencia de Messi. "El Sporting ha jugado bien... tres minutos", ironizan a modo de resumen. Rematamos la celebración. No daremos detalles. Estas cosas las dejamos para Copde.
Jueves 27 de noviembre
Nos levantamos tarde, pero nos da tiempo para darnos una vuelta con el clásico tranvía 28 y llevar a cabo las compras de rigor. Comida rápida y hacia el aeropuerto, previa lectura de la prensa local. Me quedo con una frase de A bola: "Al menos no fue una noche perdida: sirvió para ver el juego excelente de un gran equipo, el Barcelona de Messi".
En el vol de regreso no está Puyal ni nadie más de la canallesca. Nos quedamos sin el contraste final. Pero la experiencia ha sido enriquecedora, hasta el punto de que nos prometemos repetir.
¿Quizás en Roma?
01.09.10