Futbol i símbols (I)

* Versión en español al final del texto

Vaig dir quan el vaig anunciar fa uns dies que aquest post provocaria butllofes i encetament de baixos. Però vagi per endavant que només em faré responsable de les meves paraules i no retré esclavatge als biaixos que se'n puguin derivar, que ja sabem que en la qüestió identitària resulta molt fàcil escudar-se en la demagògia i alimentar les passions que es troben més arran de terra.

Dit això, aniré al gra per evitar another brick in the wall i dividiré aquesta dissertació en dues parts.

Els clubs de futbol no són -almenys en un bon nombre de casos- societats amorfes estranyes al seu context. Precisament, si generen tantes adhesions, àdhuc més enllà de l'afició futbolera moltes vegades, és perquè transcendeixen la seva funció d'entitat de promoció esportiva i adquireixen un rol de representativitat que facilita la identificació de les masses amb la seva proposta.

Agafem alguns exemples, que la teoria ja cansa. I caiguem a cor què vols en la simplificació.

Maligne: Societat retrògrada que alberga les essències del nacionalcatolicisme espanyol i la idea de la pàtria homogènia i anorreadora. No s'ha pogut desfer mai dels seus fondos lligams amb la dictadura assassina del generalet efeminat, viu Ferguson.

Maligne 'B': Ramificació catalana del fenomen anterior. El seu culte al botiflerisme i el guardiacivilisme l'han situat en una posició purament marginal en l'espectre identitari nacional, a imatge i semblança del seu alter ego polític, el Partit Popular de Catalunya.

Fatxència: Màxima expressió del blaverisme tronat i el pelotazo madrilenyista de la ciutat i, per extensió, de tot el País Valencià pepero.

Pupes: Intent fallit d'alternativa progre al pensament únic unagrandeylibrista. A l'hora de la veritat s'apunta al carro de l'antes roja que rota.

Athletic: Virtualització de l'entossudiment ètnic del nacionalisme basc, tant en la seva versió light com en la més radical.

FC Barcelona: Segons Bobby Robson, "l'autèntic exèrcit d'un poble". En la pràctica, entitat moderna i dinàmica que ha sabut exemplificar com cap altra al món valors com la democràcia, la defensa dels drets col·lectius i la integració. La seva enorme dimensió l'ha convertit sens dubte en la realitat més eclèctica i heterodoxa del país sense que això li hagi fet perdre cap dels seus trets essencials: la catalanitat i la universalitat.

-----------------------------------------------------

FÚTBOL Y SÍMBOLOS (I)

Dije cauando lo anuncié hace unos días que este post levantaría ampollas y rozaduras de bajos. Pero vaya por delante que sólo me haré responsable de mis palabras y no rendiré esclavitud a los sesgos que puedan derivarse de las mismas, que ya sabemos que en la cuestión identitaria resulta muy fácil escudarse en la demagogia y alimentar las pasiones que se encuentran más a ras de suelo.

Dicho esto, iré al grano para evitar another brick in the wall y dividiré esta disertación en dos partes.

Los clubs de fútbol no son -al menos en un buen número de casos- sociedades amorfas extrañas a su contexto. Precisamente, si generan tantas adhesiones, incluso más allá de la afición futbolera en muchas ocasiones, es porqué trascienden su función de entidad de promoción deportiva y adquieren un rol de representatividad que facilita la identificación de las masas con su propuesta.

Cojamos algunos ejemplos, que la teoría ya cansa. Y caigamos de lleno en la simplificación.

Maligno: Sociedad retrógrada que alberga las esencias del nacionalcatolicismo español y la idea de la patria homogénea y aniquiladora. No se ha podido zafar jamás de sus hondos vínculos con la dictadura asesina del generalito afeminado, vive Ferguson.

Maligno 'B': Ramificación catalana del fenómeno anterior. Su culto al botiflerismo (colaboracionismo) i su guardiacivilismo lo han situado en una posición puramente marginal en el espectro identitario nacional, a imagen y semejanza de su alter ego político, el Partit Popular de Catalunya.

Fachencia: Máxima expresión del blaverismo trasnochado y el pelotazo madrileñista de la ciudad y, por extensión, de todo el País Valencià pepero.

Pupas: Intento fallido de alternativa progre al pensamiento único unagrandeylibrista. A la hora de la verdad se apunta al carro del antes roja que rota.

Athletic: Virtualización de la cerrazón étnica del nacionalismo vasco, tanto en su versión light como en la más radical.

FC Barcelona: Según Bobby Robson, "el autèntico ejército de un pueblo". En la práctica, entidad moderna y dinámica que ha sabido ejemplificar como ninguna otra en el mundo valores como la democracia, la defensa de los derechos colectivos y la integración. Su enorme dimensión lo ha convertido sin duda en la realidad más ecléctica y heterodoxa del país sin que eso le haya hecho perder ninguno de sus aspectos esenciales: la catalanidad y la universalidad.