Olympique Lyonnais, 1 - Barça, 130 minuts d'horror, una hora d'esperança

* En español al final del texto

No només som vius, sinó que a més tenim la paella pel mànec. Molts -i sobretot els que vam començar a veure els pitjors fantasmes dissabte passat al Camp Nou- no ens ho hauríem cregut si algú ens ho hagués explicat al minut 35 del partit de Gerland.

De fet, el tram que va del minut 5 al 35 va ser el més semblant a una pel·licula de terror, amb Víctor Valdés com a protagonista estel·lar concedint un gol impossible al sensacional Juninho. Si hi ha un futbolista que no et pot fer aquest gol, precisament perquè saps que és capaç de perpetrar-lo, aquest és Pernambucano. Però el porter no va ser l'únic que va naufragar en aquesta mitja hora de malson. Ho van fer també un Alves desubicat, un Márquez desatès, un Piqué esbojarrat, un Xavi inexistent o un Busquets superat. Per no parlar dels davanters, voluntariosos però ineficaços fins a la irritació.

Si no ens van caure més gols en aquesta fase ho devem a la providència i a la disposició d'un impagable Touré, reconeguem-ho. També és cert que Eto'o va tenir l'empat a les botes enmig del marasme lionès, fruit d'una acció d'electricitat alterna.

En aquesta fase vam veure també la millor cara de Karim Benzema, fins al punt que en algun moment ens va recordar el millor Ronaldo. Jugador ràpid, amb una mobilitat superlativa, vertical fins a la sacietat... Tan esplèndid com deslluït a partir del punt -aquest gloriós minut 35- en què el Barça va tornar a ser el Barça, a poc a poc, sense estridències, sense escarafalls. Deslluït i fins i tot apàtic en alguna fase del joc, a mercè del Márquez imperial -el gran Kaiser de la Champions'06- de la segona part. Clarobscurs d'un jugador -l'ariet francès- interessant però, pel que vam veure ahir, no indiscutible.

El Barça que vam veure després va ser un equip amb ofici de màxima competició europea, un conjunt d'elit continental que va anar imposant, amb mà lenta però molt més segura, la seva superior jerarquia. Sense ni gota de brillantor, més enllà d'un parell d'accions aïllades d'Eto'o i Messi, però marcant per fi la línia, tenint la pilota i buscant l'empat. Va arribar gràcies a l'estratègia i al punch d'un jugador irrellevant en el desenvolupament del joc, però letal en la definició.

Potser se li podia demanar més a l'equip en els minuts finals, però després de la mitja hora d'angúnia viscuda, el conformisme final no tan sols és comprensible sinó fins i tot intel·ligent i elogiable.

Queda una segona part que no serà gens senzilla i en què cal fer jugar l'avantage psicològic i numèric adquirit, a l'estil d'aquells duels de tornada amb el Chelsea i el Milan. Però compte, que l'OL és un senyor equip que difícilment es llançarà a la piscina i que, segur, tornarà a recórrer a forçar el límit reglamentari per esgotar les seves possibilitats.

----------------------------------------------------------------------------------

No solo estamos vivos, sinó que encima tenemos la sartén por el mango. Muchos -y especialmente los que empezamos a ver los peores fantasmas el pasado sábado en el Camp Nou- no nos lo habríamos creído si alguien nos lo huniera explicado en el minuto 35 del partido de Gerland.

De hecho, el tramo que va del minuto 5 al 35 fue lo más parecido a una pelicula de terror, con Víctor Valdés como protagonista estelar concediendo un gol imposible al sensacional Juninho. Si hay un futbolista que no te puede meter ese gol, precisamente porque sabes que es capaz de perpetrarlo, éste es Pernambucano. Pero el portero no fue el único que naufragó en esa media hora de pesadilla. Lo hicieron también un Alves desubicado, un Márquez desatendido, un Piqué alocado, un Xavi inexistente o un Busquets superado. Por no hablar de los delanteros, voluntariosos pero ineficaces hasta la irritación.

Si no nos cayeron más goles en esta fase lo debemos a la providencia y a la disposición de un impagable Touré, reconozcámoslo. También es cierto que Eto'o tuvo el empate en las botas en pleno marasmo lionés, fruto de una acción de electricidad alterna.

En esa fase vimos también la mejor cara de Karim Benzema, hasta el punto de que en algún momento nos recordó al mejor Ronaldo. Jugador rápido, con una movilidad superlativa, vertical hasta la saciedad... Tan espléndido como deslucido a partir del punto -ese glorioso minuto 35- en que el Barça volvió a ser el Barça, poco a poco, sin estridencias, sin destellos. Deslucido e incluso apático en alguna fase del juego, a merced del Márquez imperial -el gran Kaiser de la Champions'06- de la segunda parte. Claroscuros de un jugador -el ariete francés- interesante pero, por lo que vimos ayer, no indiscutible.

El Barça que tuvimos después fue un equipo con oficio de máxima competición europea, un conjunto de élite continental que fue imponiendo, con mano lenta pero mucho más segura, su superior jerarquía. Sin pizca de brillantez, más allá de un par de acciones aisladas de Eto'o y Messi, pero marcando al fin la línea, teniendo el balón y buscando el empate. Llegó gracias a la estrategia y a la pegada de un jugador irrelevante en el desarrollo del juego, pero letal en la definición.

Quizás se le podía pedir más al equipo en los minutos finales, pero tras la media hora de angustia vivida, el conformismo final no tan solo es comprensible sinó incluso inteligente y elogiable.

Queda una segunda parte que no será nada sencilla y en que hay que hacer jugar la ventaja psicológica y numérica adquirida, al estil de aquellos duelos de vuelta ante el Chelsea y el Milan. Pero cuidado, que el OL es un señor equipo que difícilmente se lanzará a la piscina y que, seguro, volverà a recurrir a forzar el límite reglamentario para apurar sus posibilidades.